Com veu a la societat catalana?
La veig desconcertada. És una societat que tenia un projecte social i polític que ja li venia bé i una estratègia que es deia pujolisme i quan el pujolisme s'ha acabat ja no sabem per on tirar. El que hi ha no acaba de convèncer. El pujolisme tampoc convencia, però hi havia una referència on agafar-se i ara no. La conseqüència és que no sabem per on tirar, però no passa res, perquè a vegades no saber per on tirar també és positiu. El problema és que aquest desconcert no està creant res positiu. Quan s'acabarà això? No ho sé. Em sembla que estem vivint una etapa transitòria, des de fa temps, fins i tot des d'abans que s'acabés el pujolisme.
Quina creu que pot ser la reacció catalana davant d'una sentència desfavorable sobre l'Estatut?
El problema de les sentències del Tribunal Constitucional és que són la pel•lícula Bienvenido Mr. Marshall. Tothom està esperant que passi no sé i el problema és que podria no passar absolutament res. Podria ser fins i tot una sentència merament interpretativa que ens afegís més desconcert. La gent que espera massa s'emportarà un desencís. Crec que després de la sentència podríem estar com estem ara, però encara més cansats.
Però, concretament com pot reaccionar el catalanisme actiu?
En el cas dels més conscienciats hi haurà un parell de manifestacions. Però el catalanisme sovint no necessita una sentencia del T.C per fer el ridícul, ja el fa sol. La pregunta ha de ser un altre: estem a gust amb el país que tenim ara? No. No ho estem fent bé. El problema el tenim nosaltres i esperar una sentència per moure'ns és un error.
Hi ha manca de lideratge polític a Catalunya?
La població a Catalunya viu molt còmodament, fins i tot amb una crisi com la que vivim. Si el catalanisme polític o la societat catalana necessiten sentir-se agredits per reaccionar és un mal assumpte. Totes les societats necessiten líders (Rússia, Estats Units...). A mi m'agradaria que no esperéssim ningú, però com que formem part del món és inevitable. Un líder no és una figura positiva, perquè deceben sempre i sinó deceben, adormen. La societat catalana el que necessita és més confiança en ella mateixa i més desacomplexament.
Crida molt l'atenció el silenci de la classe política i econòmica catalana envers alguns temes?
Penso que la societat catalana més activa pel que fa a la seva consciència nacional s'hauria de preguntar quins riscos està disposada a assumir. El 80% de la classe dirigent del país no està a l'alçada, ja no del país, que si es vol és un concepte eteri, si no de les preocupacions de la classe mitjana de la societat. Viuen la seva pel•lícula i ja els va bé. D'aquí podem esperar poca cosa. Aleshores arriba, per exemple, ERC i diu els dirigents socials que tenim no són vàlids perquè estan instal•lats en el poder. Doncs encara estic esperant que els creïn.
Vostè creu un revifada del nacionalisme espanyol?
Nosaltres no volem ser Espanya perquè fiscalment ens expolia i políticament ens humilia. Són ells qui posen les regles del joc i sempre tenim la por que qualsevol moviment d'afirmació tindria un preu molt car per Catalunya. Les circumstàncies històriques ens han convertit en un poble molt desconfiat amb la força que podem tenir nosaltres mateixos. Hi ha un sentiment cada cop més gran de desafecció. Això és cert. És una societat resignada i espantada. Però també crec que estem a Europa, al SXXI, i tot i que aquesta Europa no ens ajudarà gaire perquè és l'Europa dels Estats, tampoc podrà permetre una resposta com la que tingut Espanya històricament.
Així doncs, que s'ha de fer?
Al final, a Catalunya hi ha dos receptes que poden funcionar molt bé: una és l'habilitat, la supervivència. En definitiva, espavilar-nos en contextos negatius com ha passat sempre des del segle XV. Però hi ha un altre aspecte: la il•lusió, el coratge, tot això mesurat, perquè si és desbocat acabem barallant-nos entre nosaltres. Però si renunciem a això, ens estem equivocant, perquè al final, si que podem acabar com una província o una regió. Si mantenim el seny i la rauxa ens en sortirem.
L'estat de salut del català com el definiria?
La llengua sempre ha especificat la realitat catalana. Ja la burgesia de finals del XIX i de principis del XX tenien clar aquest concepte. Per A o per B, el català s'ha convertit en una cosa vàlida i útil pels catalans. A l'Europa del segle XXI és un miracle que es parli el català a València o les Balears i no és tant miracle que es parli a Catalunya. És possible que ens sortim. Mentre hi ha llengua hi ha vida. I també mentre hi hagi la convicció que la diferència ens permet viure d'una manera més feliç, més digne i amb més llibertat.

Vols tenir titulars a la teva web?

Ja tenim guanyadora de la tarjeta regal IKEA 100€. Fes-te admirador/a per participar i opinar

ENTREVISTA | Compartir a Facebook | Parla a Twitter | Envia a Latafanera