Hi ha una dita en periodisme que afirma allò de tu pregunta el que creguis que el protagonista et contestarà el que vulgui. A Catalunya tenim alguns polítics que apliquen aquesta dita a la perfecció. Un dels casos més flagrants és Joan Herrera. El líder d'IC-V sempre té la mateixa resposta a la boca: "el que cal és aplicar polítiques d'esquerra", el "que cal és pujar impostos" (sovint afegeix a les rendes més altes, però alguna cosa denota quan ho diu que per ell, les rendes més altres és pràcticament el 50% de la població), el que cal és ser més ecològics sense dir, això sí, com resoldria la necessitat de consum energètic que requereix la societat actual i, a més, donant a entendre que els que no pensen com ell els hi encanta la contaminació dels rius, que es cremin els boscos el menjar brossa. Per cert, que en aquesta qüestió seria curiós com Herrera explicaria que després de vint anys de la seva formació al govern de la ciutat de Barcelona, la capital de Catalunya gaudeixi d'un soroll pràcticament inaguantable.
Una pena. Tanta preocupació teòrica i allà on porten anys manen els resultats sobre la qualitat de vida dels barcelonins és cada cop pitjor. La tàctica consisteix en aplicar un bonisme de paraula que es fonamenta en la idea de "jo em quedo amb els conceptes positius: justícia social, tolerància, comportament democràtic..." i tots els altres són dolents de cor que pretenen una societat pitjor que la reflexada per Dickens ens els seus esplèndids llibres. Quan un escolta el mantra d'Herrera serveix per veure com un es pot acabar creient allò que repeteix moltes vegades, encara que no vingui al cas ni tingui res a veure amb la qüestió. Però s'ha d'admetre com a mínim una cosa:les cançons repetides com a valor polític no en tenen gaire,però per relaxar-se i dormir són sensacionals. Potser seria convenient a l'hora de la migdiada posar una dosi del mantra d'Herrera. Creure-se'l, se'l creuran poc, però la dormideta pot ser sensacional.
