El poeta Joan Maragall ja ho va escriure fa molts anys arrel dels esdeveniments de la Solidaritat Catalana, el primer gran moviment aglutinador del catalanisme polític a principis del segle XX: "És un alçament" va escriure el poeta, davant d'una de les poques expresions d'unitat política i de protesta de la societat catalana ha estat capaç de realitzar. Evidentment, les circumstàncies són ara ben diferents, però hi ha una cosa que es manté: quan més complicades semblen les coses, quan més ofès es sent el país i les institucions que el representen, quan tot i tothom sembla desencisat, alehores, com de sobte, apareix una força enorme que fa que catalans de les més diverses tendències s'uneixin per demostrar que si algú té interès en que Catalunya desapareixi com a nació tindrà molta feina. Passa poques vegades, molt poques vegades (l'esmentada Solidaritat Catalana o a la manifestació de l'onze setembre del 77), però esdevé quan una part important de la ciutadania de Catalunya pensa que se li ha vulnerat la dignitat i els seus drets més fonamentals o quan creu que és necessari sortir al carrer per la importància dels fets. I aleshores, els catalans, habitualment més pròxims al "seny" que a la "rauxa", reivindiquen amb claredat que volen ser, que volen existir.
Que ningú s'equivoqui. Els ciutadans que es van manifestar no eren quatre esbojerrats o una sèrie de joves independentistes radicals amb poca feina. Fins i tot a ben segur que va sortir molta gent que no és gaire aficionada a fer-ho ni a manifestar-se públicament. Van ser catalans que van venir de tot arreu del país, de totes les tendències polítiques, catalans d'origen i aquells que ho volen ser vinguts de fora, més moderats i més radicals, però tots tenint clar una cosa: allò que el poble català va votar lliure, cívica, legal i democràticament no pot ser desligitimat per cap tribunal. Hi ha una sentència i segurament, passada la "rauxa", tornaran les discrepàncies polítiques entre el partis catalans, però els ciutadans de Catalunya van demostrar que no estan disposats a callar. De manera pacífica, molts catalans van demostrar que ja ho poden dir moltes sentències, però després de veure la manifestació costa de creure que cap tribunal pugui dir que Catalunya no és cap nació. Ho és i molt antiga. Per sort, la seva existència no depèn de cap sentència, sinó única i exclusivament de la voluntat dels seus ciutadans.
