El PSC ha viscut un enorme període de turbulències internes. Les declaracions d'Ernest Maragall han obert, o millor dit, reobert, l'etern debat de les dues ànimes dels socialistes catalans. Aquella més catalanista, representda pel mateix Maragall, Obiols, Castells o Tura o aquell sector més proper a seguir les tesis del PSOE, conegut també com el sector del Baix Llobregat. Un sector que estaria representat pel propi president, José Montilla, la ministra de defensa, Carme Chacón, el de treball Celestino Corbacho, o el secretari d'organització del PSC, José Zaragoza.
El combat per molt que la presència en els mitjans indiqui el contrari no té color. El sector catalanista té importància simbòlica i, fins i tot, si es vol política, però no té cap mena de control pràctic sobre el partit ni és l'element clau perquè els socialistes catalans captin vots. Cal veure els números per tenir clar que els socialistes catalans no tenen el seu viver de vots en l'element catalanista. No és gens segur que, per exemple, tenir un grup parlamentari propi, reclamació històrica del sector catalanista, o reivindicar definitivament un Estat federal proporcioni vots al PSC. Per no parlar d'altres aspectes com el finançament, les relacions amb el PSOE i com es compatibilitzarien determinats càrrec polítics, en concret el de ministres. La polèmica és foc d'encenalls i esteril. A l'hora de la veritat, no passarà res de res i el sector que a hores d'ara representa Ernest Maragall es quedarà en minoria. Només cal veure les darreres declaracions per veure que això seria així: una mena de pose provocativa que apareix de quan en quan, però que, malauradament, mai es concreta. I la imatge que donen els seus partidaris es cada cop més semblant a una mena de "vox clamantis in deserto". Ja poca gent se'ls creu.
