Josep Maria Trias de Bes ha anunciat que es d\'ara militarà al partit que dirigeix Rosa Diez, Unión Progreso y Democracia . Res a dir sobre la seva decisió. Cadascú és ben lliure, només faltaria, d\'afiliar-se allà on cregui convenient. És més, tothom té dret a evolucionar en les seves conviccions ideològiques, perquè pensar les mateixes coses als vint anys que als quaranta resulta francament difícil d\'entendre quan hom evoluciona personal i professionalment.
Però en el cas de Trias de Bes hi ha aspectes que són francament sorprenents. El que sobta de manera més cridanera és la, com a mínim, estranya trajectòria política de Trias de Bes en tant sols uns deu anys. Sempre situat en l\'àmbit de la política de centre conservadora: primer, des de la vesant catalanista quan estava a Convergència Democràtica. Després, com Sant Pau, descobreix que el nacionalisme, el català, és clar, és el mal encarnat i decideix l\'any 1995 ingressar al Partit Popular de la ma d\'Aznar, on va intentar un dels denominats \"girs catalanistes\" del PP i va encapçalar la llista per Barcelona a les eleccions del 1996. La història no va acabar del tot bé i la seva relació amb els populars es va morir com un mena d\'amor adolescent. Ara el salt ja és més fort: Tria de Bes ja no és nacionalista i tampoc ja no és lliberal-conservador i s\'ha afiliat a un partit que propugna un ideari socialdemòcrata i que té com a eix central la crítica als que denominen nacionalismes perifèrics. De tot hi ha a la vinya del Senyor, i, repetim, Trias de Bes pot afiliar-se on vulgui però des de fora fa de mal vendre que una persona ja adulta i a la que se suposa amb preparació i experiència en el camp de la política vagi de partit a partit de la mateixa manera que un jugador de futbol canvia d\'equip perquè rep una millor oferta. O és que potser parlem d\'això? No serà que la possibilitat d\'accedir a llocs de responsabilitat és més fàcil en un partit que en altres? Perquè canviar d\'idees dels vint anys als quaranta resulta comprensible. Modificar plantejaments ideològics tant arrelats i passar del nacionalisme al no nacionalisme i de la dreta a l\'esquerra en tant poc temps resulta poc creïble.
